ENCONTRES IMPOSSIBLES: MERCÈ RODOREDA.
La
vaig conèixer als anys vuitanta. Tota ella era calma. Amb els cabells blancs i
el somriure dòcil. Imponent i a la vegada misteriosa, es movia amb
tranquil·litat, prenent-se el seu temps, com aquells que no tenen pressa perquè
ja ho han fet tot. L’únic detall que potser desencaixava en aquella imatge
pacífica i quieta, eren els ulls. Uns ulls que prometien haver vist moltes
coses i que amagaven una dona rebel, amb una vida plena de conflictes personals
i familiars molt intensos. Res quedava ja d’aquella nena solitària del barri de
Sant Gervasi que idolatrava el seu avi: el temps i les tempestes s’ho havien
endut tot.
Em
preguntava si hi pensava sovint, en l’avi. Va ser ell qui li va inculcar les
seves grans passions, aquelles que mai més l’abandonarien. Ara, tant temps
després, podia percebre en el seu rostre aquella debilitat per les flors, que
des de ben petita l’havia acompanyada, i un amor gairebé infantil pel jardí que
s’entreveia per la finestra. Qui sap... potser l’hi recordava.
No
ho hauria dit mai, que parlaria amb ella. No tenia pas pensat de fer-li una
entrevista, però la meva curiositat i interès augmentaven proporcionalment a
cada paraula que pronunciava. El meu entusiasme la va sorprendre, però
entendrir a la vegada.
Vaig
fixar-me en les arrugues que se li marcaven sota els ulls i em va semblar
veure-hi molt cansament, també. Aquelles marques, lluny de fer-la semblar més
vella, li donaven un aire melancòlic i bell. Tenia dotze anys quan finalment es
va trencar la bombolla que havia estat la seva infantesa. Després ja va venir
la boda amb l’oncle, el desengany posterior, el fill esquizofrènic, la
separació, els primers llibres... La seva vida havia estat un constant vaivé.
Vaig recordar la fotografia de quan era jove que m’havien ensenyat poques
setmanes abans d’anar-la a veure. Si l’hagués hagut de definir en una paraula,
no ho hauria dubtat: seductora. Sobretot em va impressionar la manera com
creuava les cames, asseguda, i la manera de riure, com se li corbaven els
llavis en aquella imatge. Si en aquell moment mirava la dona que tenia davant,
no havia perdut ni una espurna del magnetisme i força que desprenia aquella
fotografia en blanc i negre.
Hi
ha qui diu que és fàcil copsar una persona. Un gest, l’entonació en una determinada
paraula, un mot pronunciat en un lloc i no en un altre, una ganyota quan no
cal, l’absència d’emoció en un determinat moment... D’aquella visita, m’enduria
milers de percepcions, de gests silenciosos, de paraules no dites. Aquelles,
anys més tard, i ara que ho veig tot amb més claredat, més que per descobrir-la
realment com era, únicament em servirien per reafirmar la imatge que la meva
imaginació tenia d’ella, tot allò que el meu cap havia anat teixint a partir de
les vegades que me l’havien descrit i de la lectura de les seves obres. En
aquell moment no vaig ser capaç d’adonar-me’n, però estava davant d’una persona
d’aquelles que possiblement no arribes a descobrir mai del tot.
Vam
enraonar durant poc més d’una hora. Parlava poc a poc, amb pauses llargues,
gairebé cansades, i sense deixar de mirar-me fixament. Era eloqüent i a la vegada intrigant. La seva
presència tenia una força vibrant, un batec incansable. Parlava confiada, amb
un dels somriures més vius que he vist mai. La vaig voler imaginar enamorada
d’Obiols. Amb el cap boig i la joventut encara en la pell. La passió aquella
que només coneixen els qui han estimat alguna vegada.
Vaig
declinar el seu oferiment quan em va preguntar si volia alguna cosa per beure.
No tenia pensat quedar-m’hi massa estona. Vaig preguntar-li per la seva gran
vocació. Potser va ser això que la va distanciar de la seva família. Tan
independent, tan solitària... La seva vida havien estat els llibres. Hi havia
més Mercè Rodoreda en cadascuna de les seves pàgines que en qualsevol altre
lloc del món. Més, fins i tot, que en aquella anciana que em mirava fixament i
m’escoltava parlar. Escriure. Això era el que la feia feliç. Em va dir que, si
no semblés exagerat, diria que escrivia per agradar-se a ella mateixa i també
per reafirmar-se. Jo l’escoltava amb atenció, encara una mica impressionada. A
cops somreia i em va semblar un parell de cops descobrir-li una brillantor
fugissera als ulls. Quan, en algun d’aquells moments, la seva mirada es perdia
en algun racó de la cambra, jo sabia que estava en algun lloc molt lluny de mi.
Molt lluny d’aquella habitació i d’aquella conversa, qui sap si a França o en
aquell jardí... Em va semblar que els records la perseguien molt.
Vaig
marxar al vespre, amb la sensació d’haver trobat allò que havia anat a buscar. Havia
estat una conversa curta. Era veritat que era una persona un pèl reservada,
recelosa de la seva intimitat i dels altres. Havia tingut pocs amics, ella
mateixa m’ho havia admès. Tot i així, em va semblar que la coneixia. En cada
pàgina dels seus relats, li havia llegit l’ànima.
Laura Martínez
