Articles

La violència en els dibuixos animats

Els dibuixos animats són una producció audiovisual complexa que reflecteix diferents espais, on apareixen caracteritzades persones de diferents tipus i on sovint la ficció, allò inimaginable o impossible, es converteix en una realitat mediatitzada. El target d’aquest tipus de format se centra bàsicament en un públic infantil i juvenil, no obstant això, se n’estan elaborant alguns amb característiques poc adients pel públic a qui van destinats.

L’humor sarcàstic, la utilització d’un llenguatge verbal poc apropiat, la violència física expressada per mitjà dels cops  i visualitzada a través de la sang, també els efectes especials, per donar més credibilitat a la situació representada..., posen en dubte la funció didàctica i lúdica que ha de tenir un producte audiovisual adreçat a un públic infantil. La societat ha de ser conscient d’aquest fet ja que és realment preocupant que des de ben joves percebin imatges violentes, paraules mal sonants i comportaments agressius en detriment dels valors educatius, morals i ètics que haurien de difondre.

Partint d’aquestes afirmacions tan evidents, decidírem posar en marxa un estudi per analitzar detalladament els dibuixos animats que més atenció reben per part dels telespectadors i determinar quin de tots és el més violent. Padre de familia, Bola de drac, South Park i American Dad van ser els elegits per dur a terme aquest treball. Cal dir, però, que hem escollit fragments molt concrets on es desenvolupen escenes extremament violentes.

Si fem referència als cops que s’intercanvien els diferents personatges ens adonarem que en els quatre vídeos són molt abundants però, tot i així, a Bola de drac se succeeixen reiteradament. Els crits o els insults abunden en les quatre seqüències, però en Bola de drac són més nombrosos, encara que no molt explícits, ja que es deixen intuir només a través de la reacció del contrari.

Pel que fa a Padre de família i South Park (“Pelea de inválidos”), podem detectar mecanismes semblants a l’hora d’expressar la violència. En tots dos casos hi trobem un xoc scripts en els capítols analitzats. Allò que ens trenca els esquemes en Padre de família és que sigui precisament el nen qui exerceixi la violència més extrema i en Pelea de inválidos allò que resulta xocant és que la baralla i la violència sigui entre dues persones tan indefenses com són els invàlids.

Podem afirmar també que, tot i que Bola de drac presenta escenes violentes, la percepció de violència és major en les altres sèries perquè el telespectador entén la sèrie japonesa com a fictícia mentre que les altres són percebudes com a realistes.  

En conclusió, podem afirmar que Bola de drac, tot i ser uns dibuixos animats representats per personatges ficticis, entre monstres i herois imaginaris, i que presenta accions de domini, venjança, rancúnia, odi... no són els dibuixos animats més violents perquè no en fan un retrat realista o versemblant. 

Per què la informació no és objectiva?

Visionament dels següents links:

http://www.youtube.com/watch?v=XBzTtBDsXZ8&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=RU9i11DET4A&feature=related

Sovint les notícies que veiem diàriament estan distorsionades de la realitat, ja que cada cadena de televisió en fa un tractament diferent. És per això, que hem elaborat un petit estudi sobre la presència de la violència en dues notícies en concret.

La primera notícia, fa un tractament de la violència que podríem dir que és totalment objectiu, en canvi, la segona mostra molta subjectivitat alhora de narrar el que ha succeït. Només cal fixar-nos en el principi de cada una de les dues notícies. La primera comença amb una explicació detallada dels fets de l’agressió, esmentat el lloc, el dia.... En canvi, podem veure com la notícia d’Antena 3 comença amb l’entrevista d’un familiar molt dolgut per la mort. És per això, que podem afirmar que l’última vol provocar el sentiment d’empatia vers els protagonistes, amb familiars i amics molt íntims plorant.

Per una altra part, hi ha una clara diferència entre ambdues ja que la notícia de TVE 1 es limita a explicar els detalls del fet i després parla sobre el tractament de la violència de gènere en general. És per això, que mostra una entrevista del subdelegat del govern, que parla sobre la importància d’intentar parar aquestes agressions. Tanmateix, Antena 3 en fa un tractament molt diferent al de TVE 1. Primerament, perquè la seva notícia es basa en l’entrevista de familiars, amics, coneguts, els quals no paren de plorar, i després, hi ha un petit detall que marca la diferència: la justificació dels fets. Sovint ens agrada saber la vida dels altres, i en aquest cas en concret Antena 3 ho remarca dient que la mort ha estat per una qüestió de gels, fet que ens interessa i no ens fa canviar de canal.

Ara per un moment, ens podem imaginar la trobada amb un amic, ell tot encuriosit ens explica que ha vist una notícia i t’adones que tu també l’has vist. Justament al moment d’explicar-la, veiem que les nostres dades no concorden amb la seva, i si més no, són dues notícies totalment diferents. Després de tot, ens imaginem viure en un món on la informació estigui tan manipulada?

Francesc Muñoz Serrano

         Les nostres qüestions al llarg de la vida

En la vida ens podem fer mil preguntes sobre diferents àmbits: qui som? d’on venim? On anirem a parar?.. etc. La pregunta d’aquest segle ha estat només una, relacionada amb l’evolució tecnològica i amb els seus efectes sobre la societat.

Ahir mateix ens preguntàvem: una pantalla digital substituirà el format de paper del diari? Els especialistes encara no gosaven a fer presagis, Internet es veia com un mitjà que avançava en tecnologia, però que encara no estava preparat per emetre informació important. Al pas del temps aquest mitjà ha traspassat tots els presagis dels especialistes i s’ha convertit, a més d’una eina de treball, en un mitjà de difusió social informal (xats, blogs, facebooks, etc.) i un mitjà de difusió formal: ara fins i tot el món periodístic l’utilitza.

Ara la pregunta del present és “fins a quin punt arribarà aquesta onada d’informació emesa digitalment?” La resposta només la poden donar els propis usuaris; la probabilitat que el diari digital substitueixi el nostre diari de paper és molt alta, solament pels seus avantatges, els usuaris declaren que prefereixen conèixer les notícies de manera ràpida, en el moment que desitgen i el més important: de manera gratuïta.

Des del meu punt de vista, la premsa en diari mai deixarà d’existir, no nego que el seu ús hagi disminuït i ho seguirà fent cada vegada més, però sí afirmo que el nostre diari en paper (sigui més car o més barat) sempre el tindrem a l’abast!

Ghizlane Serhir

I tu, què n’opines?

Busca, observa, analitza i després consumeix. Aquesta afirmació pot ser un consell eficaç davant del domini televisiu però gairebé ningú quan s’asseu al sofà i engega la televisió, per distreure’s o informar-se del què ha passat durant el dia, aplica aquesta idea. És difícil analitzar i comparar tot el que veiem però cal conscienciar a la societat de les funcions que exerceix i dels efectes que transmet la televisió, un mitjà de comunicació de massa.

El paper de la televisió va més enllà de l’entreteniment, també li correspon informar i oferir opinions contrastades per representar diversos punts de vista. Per això, en cap cas ha de ser la “culpable “ de tot el que succeeix, no és només un mitjà que deforma o altera la realitat, també educa, aconsella, debat, compara, il·lustra... en definitiva, és una font de coneixements i de cultura com defensa i argumenta Albert Om en un article del diari Avui del dia 26 de setembre del 2006. Tot i així, sí que és veritat que alguns programes que analitzen, de vegades exhaustivament, la vida privada de determinats personatges famosos o de la premsa del cor poden distorsionar la faceta més útil o avantatjosa de la televisió. No tot el que veiem són imatges o realitats contrastades, objectives, coherents, cíviques, apropiades, creïbles... però al mateix temps no tot és èxit, programes rosa, Belén Esteban i companyia... I per tant, és necessari que ens acostumem a analitzar o examinar(potser no cal escrupolosament) tot allò que “consumim”  mitjançant la televisió.

 A més a més, els joves, segons un estudi que publica el CAC i que realitzat Magdalena Albero, denuncien que tot sovint es representen imatges o escenes violentes en els diferents programes. Concretament, els informatius són citats com un dels formats televisius més violents i al mateix temps, lamenten que la violència sigui gairebé diàriament notícia. Cal remarcar però, que tot i que els joves es mostren sensibles davant d’aquest fet és necessari treballar o insistir(si és necessari) per evitar que s’imitin els models o els comportaments de conducta que es plasmen en la televisió per tal de resoldre un conflicte. Tots sabem que és més fàcil prémer un botó que no pas llegir un llibre però, també és més fàcil i econòmic preparar un programa tipus Salsa rosa o Sálvame que un reportatge del 30 minuts o una entrevista de l’Àgora. Tot i així, els primers tenen més audiència que els segons, fomenten uns valors molt diferents, que si són posats costat per costat poden ser fins i tot contraproduents, però, malgrat tot, agraden i són més interessants. No. Desenganyem-nos són més morbosos i cridaners, per tant, mirar un programa d’aquest tipus alça la moral i l’ànim del telespectador ja que es diu tot content: “Mira que rucs, incultes i desgraciats que són.”. Però aleshores què fas, tanca la pantalla o canvia de canal si tu mateix estàs fomentant i augmentant l’audiència del programa!!!

 És difícil no deixar-se influir, desprendre’s de tot els efectes i les conseqüències que es deriven d’un mitjà de comunicació divers, immediat, cosmopolita, polifacètic, complex... com és la televisió. Per tant, tornem a la mateixa afirmació amb la qual començàvem l’article: busca, observa, analitza i després consumeix. Com a mínim no seràs esclau d’alguns models que fomenta la televisió i descobriràs la faceta més atractiva, profitosa i constructiva d’aquest mitjà. Actua amb coherència amb les teves idees i adequa els teus discursos al moment o a la situació en la que et trobes però independentment del que et digui o t’insinuï.

Magda Gregori Borrell

    El present i el futur de Facebook

Avui fa 7 anys va néixer la xarxa social més famosa actualment, Facebook. Tot i que al principi Facebook era una aplicació creada perquè els alumnes de la universitat de Harvard es poguessin comunicar entre ells, avui en dia representa una de les xarxes socials més importants. Aquesta xarxa permet interaccionar amb altres persones, compartint fotografies, vídeos, comentaris, etc.

Ara bé, continuarà sent tan famosa d’aquí cinc, vuit o deu anys? O bé li passarà com al Fotolog? Aquella mena de bloc on podies penjar les teves fotos i les teves vivències, que ara ha quedat apartat, ja que Facebook, Twitter i semblants estan al cap davant de les nostres consultes per internet.

El que sí podem assegurar, és que a Facebook encara li queden moltes coses per sorprendre’ns. Fa poc van estrenar una pel·lícula dels inicis d’aquest, ara ja toca el llibre, no? I algun dia apareixerà al llibre Guinness com la xarxa social amb més adeptes.

Personalment no crec que el final de Facebook pugui ser immediat, encara li queda molta vida. És cert que Facebook ha canviat la nostra manera de comunicar-nos, però com tot acabarà passant de moda. Serà reemplaçat per alguna cosa més innovadora i millor. Aquest, malauradament, és el cicle de la vida: néixer, créixer, reproduir-se i morir. I Facebook no serà diferent.

Ònia Bernal Tufet

  Paper o digital?

Deu anys enrere, la gent sortia de casa al matí, anava al quiosc del costat, comprava el diari i disfrutava d’aquest mentre esmorzava. Actualment, és més fàcil  asseure's davant d’una pantalla, connectar-se a Internet, entrar als espais dels diaris i triar aquelles notícies que més ens interessen tot escrivint una paraula al buscador. Fins i tot, prement una tecla podem anar a parar a una paraula concreta del text.

Després de totes aquestes facilitats, qui voldrà aixecar-se de bon matí per comprar un diari, buscar allò que li interessa en aquelles pàgines tan incòmodes de passar o llegir-se tota una notícia quan només es busca alguna dada en especial? En altres paraules, la premsa escrita s’aguantarà de peu?

Algunes persones, jo mateixa, prefereixen tocar i sentir el que estan llegint. Aquesta gent encara ara potser és majoria. No obstant, totes aquelles persones que creixen substituint els ordinadors pels llibres, siguem realistes, no trepitjaran un quiosc per a comprar un diari. Tot i això, sí que a qualsevol hora podran  gaudir de notícies d’última hora en temps real mitjançant Internet.

Ara per ara gairebé tots els diaris digitalitzen les notícies i alguns d’ells, fins i tot, fan pagar una quota  mensual per accedir a aquest contingut. Aquest serà el possible futur de la premsa escrita, la premsa digital.

Tots els diaris i periodistes s’hauran d’adaptar a les noves tecnologies. I en un futur, no molt llunyà , no anirem a un quiosc  per a llegir les notícies en paper, l’existència de la premsa escrita serà molt escassa, quasi inexistent. Tot i això, la premsa no deixarà d’existir, sinó que prendrà  altres mesures, concretament digitalitzar i fer pagar per veure un contingut que, ara per ara, és gratuït.

Ariadna Roig

                         La televisió, un mitjà ple de crítiques

Sovint els telespectadors atribuïm tota la culpa de tot allò que ens passa diàriament a la televisió. És per això, que els adolescents sempre argumenten les seves males notes amb la mateixa frase: “si no tingués la televisió les meves notes serien excel·lents”. Per tot això, Albert Om va publicar un article al diari Avui per tal de negar aquesta afirmació i demostrar mitjançant exemples pràctics de la nostra vida quotidiana que la televisió no és culpable de tot.

És cert, però, que molt freqüentment els programes emesos per les principals cadenes transmeten valors agressius i poc ètics. Aquest fet que és coneix com la violència, és sovint protagonitzada en programes com Sálvame o La Noria. Davant d’aquesta situació, els telespectadors són molt conscients que aquests programes no aporten res interessant en les seves vides, ni culturalment, ni socialment parlant. Tot i això, aquests programes són els que actualment tenen més audiència, per tant, podem parlar d’una clara paradoxa, ja que la nostra manera de pensar es contradiu amb la d’actuar.

A més, s’ha publicat l’estudi “Violència, sexe i televisió: la mirada adolescent” on s’ha intentat analitzar la percepció que tenen els adolescents de la violència a la televisió. En aquesta recerca s’ha pogut demostrar com els adolescents tenen una visió crítica vers la violència que trobem en els mitjans de comunicació. Tot i això, podem diferenciar entre violència real i de ficció. És a dir, la violència que podem trobar en un telenotícies no és pot comparar amb una d’una sèrie de televisió. El primer es limita a informar d’aquells successos que passen arreu del món, tot i que l’estudi demostra que els joves el prenen com el programa de televisió amb més violència. En canvi, les pel·lícules de ficció, o bé les sèries, fomenten violència sense justificació, la qual afecta en l’adolescent d’una manera directa, tot i que s’ha demostrat basant-se amb l’estudi realitzat, que aquesta violència no és un model de conducta per tots els joves.

Tot i aquestes afirmacions, podríem dir que sovint, les sèries de televisió adreçades a un target com són els adolescents intenten reflectir la violència per tal de conscienciar-los. És així, que en sèries com Física o química, els joves veuen escenes on la dona és víctima d’abusos sexuals, joves que pateixen discriminació per ser estrangers, o bé adolescents marginats pel fet de ser homosexuals. Davant d’una situació com aquesta, els adolescents responen com els guionistes havien esperat. A través de situacions com les que hem esmentat anteriorment, els joves mostren empatia vers els personatges que les protagonitzen i habitualment presenten signes de sensibilització davant d’aquests successos. La televisió, per tant, actua com a vehicle de conscienciació de la violència a la vida real. No obstant, no tots els programes es marquen l’objectiu de conscienciar i, per això, encara hi ha molts programes o sèries que donen èmfasi amb mostrar valors com la violència a través de la xenofòbia, l’homofobia o la injustícia social en detriment als valors ètics, morals o justos que haurien de fomentar.

En conclusió, podríem afirmar que sovint els telespectadors es limiten a culpar la televisió de tot allò que els succeeix i, a més, la televisió rep moltes crítiques ja que és un punt de referència per a molts joves. No oblidem que no deixem de mirar mai aquells programes que tant critiquem i que no ens aporten res de bo en cap dels sentits. És per això que els guionistes incideixen d’una manera molt visible en la nostra percepció a l’hora de veure la televisió, ja que molts cops intenten crear un sentiment d’empatia vers l’espectador.

Francesc Muñoz Serrano

Violència i informació

Per parlar de violència i informació estaria bé començar amb el visionat dels vídeos següents:

http://www.tv3.cat/videos/3258371/TN-migdia-09122010  TV3 minut 52:15-53:43

http://www.lasexta.com/sextatv/futbol/el_partido_del_prepucio_roto/352551/81 la Sexta.

Els dos vídeos objecte de comentari relaten un mateix fet però com a conseqüència de les imatges que utilitzen, els testimonis que hi apareixen plasmen de forma diferent una notícia violenta(cinc jugadors de l’Espanyol van acabar a l’hospital després de disputar un partit contra el Balaguer).

Antena3 decideix fer-ne un seguiment més agressiu, ja que a més d’utilitzar imatges molt impactants, que reflecteixen les ferides i el mal que van rebre els cinc jugadors de l’Espanyol, aquestes imatges es repeteixen dos cops. Per altra banda, defineixen el partit amb paraules com “”batalla campal” o “guerra”, que a més de ser dos conceptes estretament relacionats amb actes violents, exposen la subjectivitat del periodista que de forma indirecta reflecteix com creu que s’ha de definir el partit. Finalment, cal comentar que un jugador de l’Espanyol fa una declaració on afirma que el Balaguer és un camp difícil i, per tant, dóna a entendre a entendre que aquest no és un cas excepcional o puntual. En canvi, TV3 a diferència d’Antena3 no es posiciona a favor de cap equip i en fa un retrat més equilibrat. Recull les declaracions del president del Balaguer i de l’Espanyol, tot i que escull moments molt determinats. Pel que fa al president del Balaguer recull aquesta afirmació “el futbol és un esport de contacte”, una declaració que pot semblar ridícula si la comparem amb la que fa el president de l’Espanyol, ja que diu que ells no s’inventen res, els informes mèdics confirmen els fets i, per tant, en certa manera es remet a proves objectives. A més s’acaba el seguiment d’aquesta notícia amb una declaració del president de l’Espanyol “nosaltres no denunciarem al Balaguer” fet que el mostra com a algú dialogant i disposat a tancar la polèmica.

Magda Gregori Borrell

   Té futur la premsa escrita?

Avui dia s’està parlant molt que d’aquí uns anys la premsa escrita desapareixerà. I és veritat que està amenaçada per Internet, però des del meu punt de vista, la premsa escrita no s’extingirà. Perquè ja s’ha vist com l’aparició de la televisió no ha eliminat ni el cine, ni la ràdio, ni tampoc el llibre, i porten molts anys convivint junts i no té perquè passar el contrari amb la premsa escrita.

L’ important és que el ciutadà vol obtenir informació sobre què esta passant en qualsevol lloc i qualsevol moment i vol obtenir aquesta informació d’algú en qui confia, normalment un diari que amb el temps s’ha guanyat la seva confiança. I vol que aquest diari, a qui li dóna més credibilitat, sigui el mateix qui l’informi a Internet i si és a la televisió i a la ràdio millor. És per això que les pàgines més visitades són les que han nascut primer en paper.

El diari en paper, potser canviarà i no hi haurà el mateix contingut .que a la versió web, però continuarà existint. Probablement vendrà menys, però seguirà sent un producte atractiu per una part de la societat amb un alt nivell cultural. I si hi ha gent que compra, hi ha negoci. Per contra, a Internet el problema és aquest, que no hi ha ingressos, hi ha pàgines com Facebook o Twiter que tenen un enorme èxit, però els seus ingressos són gairebé zero. I encara continuen sense saber la manera d’obtenir aquests ingressos.

El que està clar és que avui en dia ens trobem davant d’un ciutadà que vol que la informació la serveixi el seu diari de confiança i amb els màxims suports possibles. Vol que li ofereixi la informació que necessita on estigui i a la hora que sigui.

Fàtima Elouali

Generació 2.0: El futur és a les nostres mans

La feina del periodista ha canviat molt, segur que un jove acabat de sortir de la facultat de comunicació no té els mateixos interessos, objectius o punts de vista que els que té el gran mestre Joaquim Maria Puyal però, tot i així, tots fan periodisme. Els temps canvien i la manera de generar o explicar la informació també segueix passes diferents. Malgrat tot, l’exigència, la responsabilitat i el compromís que alguns professionals adquireixen per intentar dia a dia retratar la realitat de la forma més versemblant possible ja no és per a tothom la principal prioritat. La competència, els beneficis, els interessos personals o polítics, la manipulació... ens estant fent molt mal.

Som conscients que vivim en un present ple d’incerteses però estic convençuda que si treballem de valent encara som a temps de reconduir la situació i, per tant, de poder descobrir un futur ple de possibilitats.

Els diaris en paper han disminuït notablement la seves vendes però existeixen un munt de possibilitats que han de permetre que el periodista pugui fer arribar a tothom el seu punt de vista o la seva pròpia mirada del món. Ens hem d’adaptar als canvis, si la publicitat disminueix i el diari en versió digital encara no és rendible, cal intentar analitzar i aprofundir amb coherència i sensibilitat els temes d’actualitat per remuntar la situació crítica que estem vivint. Crear un producte multiplataforma com el que s’han atrevit a fer possible els promotors i accionistes del diari ARA pot esdevenir una eina viable i atractiva per poder exercir aquesta tasca. Internet s’ha convertit en un motor incontrolable d’informació, d’actualitat, d’opinió, de diversitat...per molt que intentem parar-li els peus no ho aconseguirem però de moment encara és incapaç de redactar les notícies, amb una mirada pròpia o diferent de la realitat, de comparar o analitzar situacions... aquesta és la feina del periodista del present i probablement del futur. L’univers informatiu al qual estem immersos ens ha d’ajudar a descobrir noves rutines periodístiques, diferents possibilitats, noves maneres de fer i d’opinar... però no pot dominar-nos, no podem permetre que la feina de periodista acabi sent substituïda per una màquina. Només ha d’oferir-nos la possibilitat d’interactuar amb els lectors, de cercar noves opinions i d’universalitzar la feina ben feta.

Com va dir la directora de TV3, Mònica Terribas, en l’escrit de presentació del diari Ara ”Tenacitat, esforç, talent, sacrifici, imaginació i no deixar-se endur pel defalliment”. Considero que aquesta és la responsabilitat que ens hem d’exigir i l’esperit que ha de marcar l’inici d’un canvi i d’una renovació profunda que ens ofereixi la possibilitat de mantenir viva aquesta professió.

Magda Gregori Borrell

Fans o tarats?

Avui en dia tant  joves com adults es consideren fans. Ens trobem cada vegada més en una gamma de fans més amplia, uns ho són d'actors, d’altres de famosos, de polítics, de pintors etc. Aquest succés el podem denominar com el fenomen del fanatisme i podem dir que cada vegada és major.

Des del meu punt de vista, el fet de tenir algú a qui admirar o algú per a qui sentir passió, és molt bo. Potser a vegades ajuda a les persones a trobar altres distraccions que complementen la seva vida diària i quotidiana. Tanmateix, hi ha gent que pràctica un abús d’aquesta “passió” i llavors ja no són fans o seguidors, sinó obsessos, que a vegades poden resultar perillosos. Els adolescents són més propensos a aquest fanatisme excessiu o de bogeria, a vegades acaben canviant el seu estil: la seva forma de vestir, de pensar; de comportar-se…, total: el seu estil de vida. Però no només els joves són fans, com ja he dit, n’hi ha de totes les edats i els més grans, a vegades, resulten més perillosos, ja que es volen acostar a la persona idolatrada. De vegades creuen que han de posseir la persona que admiren i ho pretenen aconseguir amb tots els mitjans.

 

Els mitjans de comunicació ajuden molt a aquests fanàtics. Es congreguen en blogs, es troben i fan reunions per intercanviar gustos, això, si ho mirem des d’aquest punt de vista, és bo, clar, si no s’utilitzés com a mitjà per intentar destruir la persona idolatrada, quan aquesta es nega a qualsevol demanda d’aquells fanàtics obsessos. La majoria de les persones que admiren a algú, ho fan com un hobby, una distracció, però al final es converteix en una obsessió.

Considero que és bo ser fan d’un esport o d’alguna activitat, però mai és positiu dependre d’un altre personatge per viure, això en tots els aspectes de la vida. Dins la nostra societat s’hauria de concebre la idea que ser fan d’algú no significa deixar-se endur per la seva personalitat, sinó valorar la nostra, traient l’atractiu parcial d’una altra i aprofitant l’habilitat pròpia.

                                                                                                                                     Ghizlan Serhir

WIKILEAKS el poder de la 

informació al descobert

Wikileaks, des de que va ser fundada i va començar a penjar informació a la xarxa, el 2007, ha disposat a l’abast de la població mundial més d’1,2 milions d’informes anònims i documents filtrats d’interès públic sobre comportaments no ètics de governs, empreses i administracions d’arreu del planeta, mostrant un èmfasi especial en els documents classificats del govern dels Estats Units. Aquesta revelació d’informació tan quantitativa i poderosa ha desencadenat un seguit de conseqüències de caire universal.

En la societat moderna en què convivim, la llibertat d’informació s’ha convertit en una de les essències de la democràcia i la capacitat de conèixer-la en una base molt important del dret de tot ciutadà. Tot i així vivim en un món en què la gran part d’aquesta, que conté els temes més importants, se’ns amaga per part dels dirigents dels estats i les persones influents i poderoses. Actualitat, modernització i abast de la informació: molta teoria i poca pràctica.

Wikileaks ha descobert el mètode per tal d’aconseguir aquesta informació. El projecte en qüestió s’ha convertit en un aparador a una realitat que mai seria descoberta per aquells que resten impassibles al filtrat d’informació al qual se’ns sotmet diàriament. Es pot dir, per tant, que permet a les persones conèixer més la societat on vivim i com funciona l’engranatge del seu desenvolupament.

Els grans mitjans de comunicació actual són sensacionalistes, ens permeten conèixer la veritat a partir del seu propi prisma d’observació, condicionat per factors com la seva política i el seu punt de vista crític i converteixen la transmissió de la informació en un negoci. Influenciats per dirigents i governants ens influencien, al seu torn, a nosaltres. Són l’enllaç de la població amb el seu entorn i ens mostren en moltes ocasions el que volen que observem, per extreure’n unes conclusions predeterminades. Fan la feina per a nosaltres, ens entreguen la informació ja analitzada i aconsegueixen que les seves opinions es converteixin en les nostres conclusions. Creen una falsa aparença de llibertat de pensament.

Wikileaks simplement proporciona la informació, ens atansa una dosi de veritat. Cadascú és el responsable d’analitzar-la i interpretar-la d’una manera determinada. Per tant, és un mitjà que permet a les persones la llibertat de jutjar la pròpia i objectiva realitat a partir dels seus principis morals, creences i subjectivitat emocional.

Per tant, tot i les crítiques rebudes, hem de reconèixer que ha estat un projecte ambiciós, alhora que desinteressat, per igualar la societat i evitar que la humanitat i el desenvolupament del món estigui en mans d’uns quants i puguem, així, ser tots responsables de les transformacions i actes de la nostra societat. Podem aconseguir la desitjada llibertat d’ informació i eradicar la censura.

Cal dir, però, que la informació és una arma poderosa. Ser-ne coneixedors comporta un gran perill. Possibilita la debilitació nacional de cada govern. Pot ser utilitzada per alguns com a una gran arma contra les grans institucions i els estats. Aquest poder comporta una gran responsabilitat que moltes persones no estan interessades a assumir.

Hi ha certa informació que no hauria d’estar a l’abast del públic, ja que podria suposar un gran risc i la desestabilització de tota l’estructura social construïda durant tants anys. Aquesta informació ha d’estar preservada per les persones responsables de prendre les grans decisions i actuar en conseqüència del que coneixen, ja que les els altres no posseïm tots els coneixements que experts tenen sobre el trema. No som capaços de veure el global de la realitat i si se’ns mostren petites mostres d’aquesta, podem reaccionar de manera equivocada i elaborar judicis erronis. A més, la divergència d’opinions seria immensa i la societat podria esdevenir un caos. S’ha d’estar molt preparat per governar un país. Però això no vol dir que haguem de passar per alt els crims encoberts, les manipulacions polítiques, la mala gestió d’algunes administracions, el govern irresponsable de certs països i la llibertat d’actuació que aprofiten algunes persones.

El problema sorgeix, doncs, en el lloc concret on traçar la línia que funciona de barrera entre la informació que ha de restar oculta a la població i la que tenim dret a conèixer.

Wikileaks no es  planteja aquest problema, i mostra tot el que aconsegueix filtrar sense importar-li totes les conseqüències, sempre sota el lema de llibertat d’informació, transparència i democràcia.

Un altre factor negatiu és el perill que desencadena per als seus informadors o als testimonis de les injustícies descrites en els seus informes el fet d’ajudar en la filtració d’aquesta informació. Aquest inconvenient queda reduït a un petit detall davant de la possibilitat de fer, fins i tot, trontollar l’estructuració del govern d’un gran país, i no hauria de ser així. No sempre el fi justifica els mitjans i la possibilitat de posar al descobert civils innocents ha estat molt criticada,  per això  l’organització ha intentat canviar-ho i protegir-los, esborrant-ne els noms en els documents que veuran la llum.

Un fet que ha preocupat a gran part de la població ha estat la facilitat amb què s’han obtingut documents secrets nord-americans. Per un govern que inverteix milions de dòlars en seguretat nacional i protecció de dades internes, una filtració d’aquestes dimensions hauria d’obligar-los a replantejar tot el seu sistema. Si un conjunt de persones defensores de la llibertat d’informació i d’expressió que disposaven de recursos limitats han aconseguit fer flanquejar el sistema de seguretat d’Estats Units, qualsevol organisme terrorista podria fer-ho; així, aquest fet serveix als serveis d’intel·ligència americans de lliçó i conscienciació.

Gràcies a Wikileaks ens hem pogut adonar que els canvis es poden realitzar des de baix, així com també del poder de la veritat i la influència que aquesta pot exercir sobre les persones. Wikileaks és un projecte social, una solució creativa i de compromís amb el dret de conèixer la veritat i de rebre la informació per entendre el que passa al nostre voltant. És també un projecte que lluita contra les injustícies encobertes per governs i els crims polítics, defensora de la llibertat d’expressió i de la difusió de la informació. Tot i així no hem d’oblidar que el poder d’aquesta informació pot convertir aquest grup d’inconformistes en una amenaça per a la seguretat nacional de cada estat, les conseqüències de la qual no estan al nostre abast.

                                                                             Anna Martínez

La TV és cultura?

La televisió és un dels mitjans de comunicació més joves que existeixen, tot i això, fins ara havia estat acostumada a ser el mitjà per antonomàsia, no tenia rival.

Ara bé, en els darrers anys, probablement els últims sis o set, n’hi ha un altre que li fa la competència i li pren, cada cop més, el protagonisme: internet.

La veritat és que aquest sembla un motiu pel qual la televisió ha evolucionat tal com ho ha fet.

Les televisions, sobretot les privades, intenten obtenir audiència a qualsevol preu, lluny de la principal idea informativa i culturitzadora que vull pensar que tenia en els seus inicis.

Així, els documentals perden força, els telenotícies estan cada cop més encarats al sentimentalisme i les notícies més seguides són les que tracten de la vida privada de la gent.

A tot això, que ja és, com a poc, trist, s’hi ha d’afegir l’espectacle lamentable que es protagonitza per poder-ho vendre.

Veure gent insultant-se, fent el ridícul sense oposar-s’hi gens, més aviat amb orgull o guanyant-se la vida explicant mentides i coses inventades és, per desgràcia, cada cop més comú. Però això no és tot, el que jo em pregunto és fins a quin punt són capaços d’arribar.

Si ens pensàvem que no hi havia cap programa que pogués ser més impresentable i que fes més demagògia barata que “ Aquí hay tomate”, ara ens hem trobat amb “Sálvame”, del mateix enginyós creador. Què serà el següent?

Més val no imaginar-s’ho!
                                                                                    Pol Ortiz

Internet, sí o sí?

Actualment, fem servir Internet per a tot. Tenim una estona lliure i ens posem a Internet, volem fer un viatge i ens posem a Internet, volem informació per un treball de classe, volem escoltar música, la ràdio, veure vídeos, parlar amb els amics, estar informats de les notícies, veure sèries de la televisió que t’has perdut..., per a tot utilitzem Internet. Hem agafat Internet i, poc a poc, l’hem convertit en un hàbit de cada dia. Podem dir que Internet l’hem agafat com a hàbit perquè ens hi connectem cada dia. Cada dia mengem, bevem, ens vestim, ens arreglem i ens connectem a Internet. Hi ha algú que durant una setmana, estant a casa, no s’hagi connectat a Internet? Podríem trobar algú que ens digués que sí, però acte seguit ens donaria una sèrie de raons justificades de per què no s’hi ha connectat. Ja sigui perquè no li funciona l’ordinador, perquè no li funciona el router o perquè simplement no en té.

Els temps que passem a Internet varia segons les edats, les etapes o les hores que tens per poder dedicar-hi. Normalment, les persones que més hores hi passem som els joves, ja que necessitem Internet per estudiar i perquè, sobretot, els joves el fem servir per passar l’estona, per parlar amb els amics al Facebook, per mirar sèries, pel·lícules i escoltar la ràdio online. En canvi, les persones d’edats entre 30 i 50 anys potser són les persones que menys temps tenen per dedicar-se a Internet, ja que abans prioritzen altres activitats més importants com podria ser la feina o la família.

Internet ha influït en que moltes hores que passàvem fent activitats de lleure, al carrer amb els amics o fent esport, ara el dediquen exclusivament a Internet. Tot i que això és relatiu i depèn molt de com és cada persona. Jo, personalment, des d’un punt de vista subjectiu, prefereixo anar a fer un beure amb els amics, anar a fer de monitora de lleure sense ànim de lucre o passar-me tot un dia fent esport abans que dedicar-me tot un dia a passar les hores davant d’una pantalla, que potser sí que m’aportarà moltes coses bones, però també de dolentes. I crec, també, que és més bo en tots els sentits passar-se tres dies fent esport, abans que una hora davant la pantalla navegant per Internet.  

Tanmateix, és realment inevitable haver-te de connectar a Internet una estona cada dia, ja que Internet ha fet possible moltes coses que antigament eren impensables de fer. Internet, avui en dia, té de tot i per a tothom.
                                
                                                                    Mercè Rodriguez Trepat

La televisió

La televisió s’inclou en el grup dels principals mitjans de comunicació massius de l’actualitat i representa, indubtablement, un dels pilars essencials de la divulgació cultural, informativa i d’entreteniment. Siguin quins siguin els objectius que es plantegi la programació, des d’un punt de vista generalitzat podem afirmar que influeix en les actituds, en el pensament, en el comportament, en la ideologia, en els valors i en la cultura de les audiències.

La televisió, des de la seva posició privilegiada com a canal de comunicació que arriba a milions d’espectadors, pot complir un important paper per a determinar la visió de les persones, al mateix temps de servir d’instrument de difusió de cultura i valors. Aquest poder mediàtic no recau únicament en els programes informatius, debats o documentals, sinó en qualsevol programa, fins i tot en la publicitat de pocs segons. El seu impacte pot ser més efectiu que moltes hores de lectura o observació directa i anàlisi propi de la realitat.

Els continguts transmeten, en efecte, missatges que no són ni culturalment ni ideològicament neutres. Aquests missatges reflecteixen el pensament, les idees i els valors, en una paraula, la visió del món dels que els difonen. Molts d’aquests continguts han estat gradualment esquitxats de valors i referències culturals que no reflecteixen, ni de lluny, el panorama actual, i que únicament serveixen a uns pocs empresaris per incrementar una audiència cada vegada menys exigent i més ignorant. S’emet allò que ven. Hi ha una ferotge competició per la primícia, que s’atansa més a la lluita per l’audiència que no pas a la voluntat informativa. La recerca de la programació més impactant, fàcil i buida guanya terreny en detriment d’allò que és intel·lectualment motivant, perspicaç, original i de qualitat. El mercat mana, i no és pas un mercat massa exigent. 

Els diners, l’espectacle i les històries enrevessades i morboses s’han fet amb el monopoli d’aquest mitjà de comunicació que, dia a dia, s’allunya més de la seva primitiva funció. Els continguts que actualment es retransmeten, o si més no la gran majoria, formen un conglomerat insubstancial i prefabricat dissenyat per a evitar el pensament i motivació intel·lectual, interpretativa i de judici dels espectadors.  Defugen la profunditat i el contingut rellevant i busquen l’impacte i la commoció, l’atenció fàcil i, en resum, l’escàndol. 

Per sort, aquesta afirmació no és extensible a tota la programació i encara hi ha programes que desperten la vivesa, l’interès, el coneixement i la curiositat d’aquells que no es conformen amb els continguts més insubstancials i degradants i que avorreixen els múltiples casaments i consegüents divorcis d’aquest, els culebrons i desvaris d’aquell i l’espectacle i xafardejos de l’altre.

                                                                    
                                                                               Laura Martínez 

POLSERES D'ÈXIT

Llençar-se d’un trampolí pot ser arriscat, les conseqüències poden ser terribles i, encara més, si la piscina en què caus és un mitjà de comunicació divers, competitiu, agosarat, lliure... com és la televisió.

No és fàcil engendrar i fer créixer una sèrie televisiva fins al punt de consolidar-la i convertir-la en tot un referent. Atrevir-se a tramar una història emotiva, tendra i, al mateix temps, realista per “enganxar” completament  adolescents i pares en un mateix relat, m’hagués atrevit a dir que era gairebé impossible abans de l’aparició de Polseres Vermelles. El que passa a la sèrie és motiu de conversa als passadissos dels instituts, però també provoca amables i distesos enraonaments entre pares i fills, ja que dóna peu a tractar temes importants i transcendentals de la vida que sovint són difícils d’entendre i d’acceptar: la malaltia o la mort. Algunes vegades, parlar sobre aquests temes és una mica delicat però com a conseqüència d’aquesta sèrie s’han obert profunds i profitosos debats a moltes llars catalanes i ha fet despertar el costat més susceptible i sentimental dels seus telespectadors.

De fet, Televisió de Catalunya és indiscutiblement una televisió pública molt atrevida, trenca tòpics, es llença a la piscina sense por, és agosarada... i això és bo. Les novetats, i quan dic novetats faig referència a l’originalitat, l’entusiasme, la creativitat, la innovació... present en molts dels seus programes, l’han convertit en una de les cadenes més arriscades, les seves propostes no tenen precedents. I com us podeu imaginar els polseres vermelles no en són pas una excepció. Han prescindit dels tòpics, han creat un producte de qualitat, han evitat el triomfalisme i el fatalisme, han fomentat uns determinats valors (respecte, tendresa, companyia)... i han demostrat que sense els altres és impossible aconseguir res, cal fer pinya ja que la unió fa la força.

A més, la seva excel·lent acceptació per part dels telespectadors es veu complementada gràcies a les xarxes socials, el Facebook i el Twitter, on els més fans poden comentar, analitzar, valorar i llençar hipòtesis a temps real, és a dir, intercanvien els seus punts de vista i immediatament Albert Espinosa, el creador de tot aquest fenomen, també hi exposa els seus comentaris, al mateix temps que els ofereix la seva pròpia mirada.

Sense anar més lluny, l’altre dia vaig llegir al diari que Albert Espinosa va haver de suspendre la presentació del seu nou llibre,Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue’m vine, ja que el nombre d’assistents es va desbordar. De fet, els nivells d’audiència aconseguits són aclaparadors, més que excel·lents, i amb un 15% d’audiència de mitjana els polseres demostren la seva força, la seva competitivitat, el seu triomf i la seva consolidació, ja que els dilluns són gairebé “sagrats” i, quan passen pocs minuts de les 10 del vespre, tothom aprofita aquesta estona per descobrir les intimitats i resoldre els entramats d’aquest èxit televisiu. 

Per acabar, voldria confessar que jo, en un principi, no seguia la sèrie però finalment també m’hi quedat atrapada. Aquesta afectuosa narració no passa gens desapercebuda, la majoria dels telespectadors s’han adherit al joc simbòlic, didàctic i sensibilitzador dels polseres vermelles.

Sort que ja s’ha avançat de forma oficial que hi haurà una segona temporada!!!

 Magda Gregori Borrell

                                                                                                                                      

 Una sèrie molt encertada

L’última setmana de gener, va començar una sèrie que presentava unes característiques força diferents de la resta. La sèrie, Polseres vermelles, tracta temes com la vida, l’amistat i la mort. Temes força comuns, que trobem a totes les sèries de televisió. No obstant, a Polseres vermelles estan tractats d’una manera diferent.  Amb un toc de ficció molt real.

És aquesta barreja de ficció i realitat la que la fa especial. La història d’aquesta sèrie està centrada en un hospital, concretament en uns nois que presentes diferents malalties. Aquí és on trobem la realitat, en els nois. El narrador també apareix a la sèrie, és un noi que està en coma. I aquí és on trobem la ficció, en el narrador, ja que arriba a comunicar-se i a participar en la trama de la sèrie essent en un paisatge totalment diferent, entre la vida i la mort. Tot i així, la ficció és a la vegada molt real, ja que simplement ens ajuda a entendre i ens transmet tota la càrrega d’emocions de la sèrie.

Seria bo destacar el fet que la sèrie estigui centrada en la vida dels pacients i en la superació de les malalties dia a dia des de dins, des de l’interior de cada personatges, ja que és una manera d’apropar-se  més a l’espectador. Ens apropen a una realitat que no acostumem a entendre ni veure. A més a més, tractar les malalties des de el punt de vista dels pacients és una cosa poc habitual i que dóna una perspectiva diferent a la sèrie.

Aquestes característiques tan peculiars han donat molt bon resultat. La sèrie ha sigut líder d’audiència en moltes ocasions  i ha arribat a tenir un 18,3% de share. Gràcies al gran recolzament que ha tingut, es pot confirmar ja que hi haurà una segona temporada.

Podem dir,sense cap mena de dubte, que la decisió i la idea de gravar i emetre una sèrie tan viva i tan emocional ha sigut molt encertada. Aquesta sèrie ens toca la fibra a cada capítol i ens transmet valors que segurament mai oblidarem.

                                                                                    Ariadna Roig

Defensant la nostra llengua, defensant una cultura

Quan algú veu les estadístiques en el Baròmetre de Comunicació Català s’adona de quina és la vertadera situació de la nostra llengua en el nostre territori. Em fa mal pensar que a Catalunya, un territori on es parlava únicament el català fa uns cent cinquanta anys, sigui més parlada la llengua veïna, el castellà. Potser no em faria res en cas que el català fos una llengua que es parlés a uns cent països més i que tingués uns cent milions de parlants. Però la realitat no és aquesta, el català té aproximadament uns deu milions de parlants i en la majoria de territoris està oprimida pel castellà.

Veient aquesta situació, la protecció seria el més obvi, però sembla que la cosa no funciona així. Des del poble espanyol es veu com la imposició d’una llengua i, amb això un defecte en la llibertat d’escollir idioma. El català és una llengua minoritzada i així ho demostren els estudis. Com s’entendria sinó que un 56,2% de les persones parlin el castellà, mentre que només un 39,5% parli el català en un territori on la seva única llengua hauria de ser el català? Si remuntem uns quatre segles endarrere,  l’única llengua parlada a Catalunya era la llengua que estàs llegint, només els més adinerats parlaven el castellà (les administracions eren en llengua castellana i era indispensable per aquests individus). Espanya està intentant unificar una nació, eliminant les cultures d’altres petites nacions que li pertanyen administrativament. La llengua és un tret d’identitat molt important, la diferencia entre dues nacions disminueixen en tenir la mateixa llengua. Per tant, la qüestió lingüística és relativament fàcil d’atacar amb fal·làcies en els arguments exposats. Les administracions jurisdiccionals, en castellà, hisenda, en castellà, en l’apartat literari, les subvencions, pels llibres escrits en castellà, la guàrdia civil a Catalunya, en castellà. En canvi, quan per protegir el català s’adopten mesures, és una total imposició del català. És trist que en ple segle XXI encara estiguem lluitant perquè no ens preguin el que és nostre, la nostra llengua, la nostra cultura.

No són els espanyols els únics defensors de la imposició del castellà (en aquest cas parlo d’imposició perquè no és la llengua original de Catalunya), hi ha catalans que afavoreixen aquest fet. La tria de mirar pel·lícules en castellà perquè són més guais, el rebuig d’escoltar música només pel fet que sigui cantada en català, l’escriptura de llibres en castellà per part d’autors catalans (que dominen més el català però la fam per fer-se rics els pot més que preservar una cultura) i moltes altres situacions lamentables que perjudiquen greument la preservació d’aquesta llengua és culpa nostra, dels catalans. És molt absurd rebutjar una llengua pròpia, però aquesta és la realitat. Vull pensar que des de fora ens han donat aquestes idees, de forma subliminal i alguns hi han caigut. Els que ens adonem de la realitat hem de lluitar per la nostra llengua, per transmetre les idees, tot per defensar la nostra llengua, el català. Com deia Ovidi Montllor: T’adones amic. Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. Intentem, tots plegats, ignorar aquesta gent.

Joan Mateu Pla

La situació actual del català

Els recentment divulgats resultats de l’estudi sobre el coneixement i ús de la llengua del Baròmetre de la Comunicació han estat interpretats per Sílvia Barroso en un article publicat, fa pocs dies, en el diari Ara. Aquest article, amb un toc optimista i esperançador, presenta una situació per al català que, si bé no és absolutament positiva, dóna una mica d’esperança al debat actual.

Es pot dir que en l’article els resultats obtinguts en l’enquesta es tracten tangencialment. Només s’enfoquen sectors que fan ombra a les qüestions realment preocupants. Es cobreix la veritable arrel del què està succeint, enfocant, tan sols, una part de la realitat. Una part prometedora i optimista que crea una sensació positiva i entusiasta respecte la situació actual del català.

Si ens centrem en àmbits més tangibles, i no tan eteris com els que ha seleccionat Sílvia Barroso en el seu article (identificació cultural i atractivitat), arribem a conclusions ni de bon tros tan favorables.

El primer exemple el trobem en el nombre de parlants que tenen el català com a llengua inicial. El seu percentatge és tan sols d’un 35,5%; notablement inferior al 56,7% del castellà. Pot semblar que la diferència no és molt gran, però tenint en compte que el català és la llengua pròpia de Catalunya i és un llegat que ens pertoca a tots cuidar i conservar, les estadístiques són bastant descoratjadores.

La diferència encara es fa més gran quan ens centrem en les competències lingüístiques. Si bé els percentatges d’habitants que entenen i parlen ambdós idiomes estan bastant igualats (en tots dos casos, el castellà amb una petita avantatja) la cosa canvia quan es tracta d’escriure: aproximadament un terç menys de persones de les que admeten saber escriure en castellà són capaces d’escriure en català. Així doncs, un 22,5 % de la població de Catalunya no parla el català: el 43% de la població de Catalunya nascuda a la resta de l’estat i el 60% dels estrangers no el parlen.

Les dades obtingudes a partir de la investigació dels usos lingüístics són encara més alarmants. Tan sols el 39,5% de la població de Catalunya utilitza el català com a llengua habitual i els percentatges dels usos en els àmbits més col·loquials no superen el 33% (el 56% dels catalans utilitza habitualment el castellà). Únicament en educació, sembla que s’aconsegueixi una majoria del català. Aquesta dada és un resultat un xic més optimista, ja que l’educació en la nostra llengua és un factor decisiu per a la seva preservació.

Tot i així, si tan sols el 29% dels joves tenen el català com a llengua inicial i un sector d’aquests prefereix l’ús del castellà, és senzill (i desmoralitzant) predir quins seran els resultats d’aquest mateix estudi d’aquí uns anys.

 La joventut és, avui en dia, l’encarregada de cuidar la nostra llengua i només hi ha una manera de mantenir-la viva, de reforçar-la, de retornar-li tota la importància i essència que li pertoca: parlant-la. Aprenent-la. Fent-la servir, convertint-la en no només una llengua de cultura, arrossegant-la altre cop al predomini de l’ús col·loquial, públic i administratiu, d’on no hauria d’haver-se desplaçat mai.

Està molt bé que en concepte d’identificació cultural i atractivitat el català guanyi dia a dia més força. Però tan sols és un primer pas que, si no va acompanyat d’altres (augment en l’ús habitual, atribució del prestigi que mereix, respecte, acceptació i voluntat d’aprendre’l), no ens durà enlloc. Queda molt per fer.

                                                                    Laura Martínez     

Anàlisi de la nostra llengua

Un cop hem observat el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura 2010, ens adonem del to excessivament optimista que dóna Sílvia Barroso al seu escrit publicat al diari Ara. Estic segur que qualsevol altra persona que hagi vist les dades que recull el Baròmetre posaria en dubte la situació descrita per la periodista i adoptaria una actitud preocupant en referència a aquest idioma.

En primer lloc, Sílvia Barroso se centra bàsicament en els aspectes en els quals el català ha millorat considerablement. En canvi, en aquells en què el castellà aconsegueix una majoria aclaparadora en fa una breu referència sense fer-ne cap valoració personal. Per exemple, el primer gràfic de l’informe és una dada molt important al llarg de tot l’informe del Baròmetre. No només serveix de punt de partida per a les altres gràfiques sinó que ens deixa “amb la boca oberta” la gran quantitat de catalans que tenen com a llengua inicial el castellà (56,7%). Per tant, el català no és una llengua majoritària a Catalunya, ja que menys de la meitat dels catalans (35,3%) la té com a llengua inicial. Tot i aquestes dades tan rellevants, Barroso se’n manté al marge.

La periodista del diari Ara també és fixa en l’ús del català en tots els àmbits. Com es pot comprovar, el català té un ús majoritari en l’àmbit acadèmic, tot i que aquest notable percentatge va minvant a mesura que ens apropem a l’àmbit quotidià. Una baixa proporció utilitza exclusivament el català al llarg del dia i sembla que, malgrat l’augment de catalans que se senten identificats amb la llengua catalana, molt pocs l’adopten regularment. Des del meu punt de vista el català té molt poc prestigi en relació amb els amics, la feina o els veïns. Per tant, això representa una paradoxa amb el gran avenç del català com a llengua d’identificació, ja que molts d’aquests catalans no l’utilitzen exclusivament en tots els àmbits.

Una altra dada del gràfic que Barroso no té en compte és la que mostra que la majoria dels més joves tenen com a llengua inicial el castellà. Una dada preocupant de cara a un futur en què aquest idioma anirà prevalent per damunt del català. També es fixa en la població nascuda fora de Catalunya o a l’estranger que parla el català. Personalment penso que no és una dada preocupant sinó tot el contrari, una dada optimista com comenta Barroso.

Finalment, no fa cap valoració de les competències lingüístiques del català. Sens dubte, si comparem les competències del castellà amb el català, aquest últim queda greument perjudicat. Només cal observar que tota la població catalana sap parlar, escriure i entendre el castellà. En canvi, el català, el sap entendre tothom, però no tots el saben parlar i molt menys escriure. Com a conseqüència penso que s’hauria de reaccionar per tal que el català aconsegueixi les mateixes competències que el castellà, ja que sembla estrany que en una nació com Catalunya, el castellà aconsegueixi en la majoria d’aspectes una millor posició respecte al català.

Carles Regué

EL BARÒMETRE DE LA COMUNICACIÓ I LA CULTURA

Cada cop som menys els que utilitzem el català com a llengua habitual.

La llengua catalana està en una situació de clara decadència, cada vegada menys gent parla el català i tot i així hi ha espanyols que es queixen que a Catalunya es margina i es rebutja el castellà. La realitat és que el castellà no està en decadència a Catalunya, ni molt menys, un 56 % el té com a llengua habitual i hi ha actes que gairebé només es poden realitzar amb aquesta llengua, com els judicis o anar a veure una pel·lícula al cine.

Aquest any, la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans, han realitzat una sèrie de entrevistes, recerques i investigacions, per tal de dur a terme un estudi dels coneixements i usos del català a Catalunya, i han publicat els resultats i les conclusions al “Baròmetre de la Comunicació i la Cultura”.

Sílvia Barroso ha escrit un article d’opinió al diari Ara comentant els resultats d’aquest estudi, en el qual mostra una visió del Baròmetre molt optimista. Destaca sobretot les dades que són favorables al català i únicament indica els aspectes d’aquestes dades que impliquen un avantatge per al català, és a dir, cita els augments del nombre de persones que el parlen, llegeixen, escriuen, entenen o simplement s’hi identifiquen, però no diu que, tot i aquests augments, el percentatge de gent de Catalunya que té alguna d’aquestes habilitats és molt baix, desesperançador i fins i tot preocupant. El català es va utilitzant cada cop menys en determinats àmbits i pot ser que algun dia acabi desapareixent aquesta llengua amb la qual només s’identifica un 40% de la població de Catalunya.

Aprofitant el gran treball realitzat amb el Baròmetre, Sílvia Barroso s’hauria pogut documentar més i informar d’algunes de les dades més preocupants que inclou, encarant l’article amb una visió més realista. Passa per alt dades com que: el 56% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial; hi ha més catalans que escriuen, entenen i parlen el castellà que no pas el català; el 55% té el castellà com a llengua d’identificació; i que només hi ha un 32% que utilitzi el català exclusivament a casa, el 20% amb amics i el 55% en els estudis (tot i haver-hi una llei que dicta que a Catalunya els centres han d’educar en català). Aquestes dades són realment xocants en veure la quantitat de gent que dóna més importància al castellà que al català.

Una altra dada que jo inclouria és que el 83% de les persones de més de 65 anys nascudes a Catalunya tenen el català com a llengua inicial i entre els joves de 14 a 19 anys només el 45%. Això demostra que la població catalana cada cop transmet menys l’idioma a les generacions futures.

Jo crec que aquest article hauria pogut ser una bona oportunitat per conscienciar els catalans que el català és una llengua que s’està perdent i entre tots hi hem de fer alguna cosa.

Albert Sauri Marvà

MOURINHO ÉS “EL PUTO AMO”

Durant aquest darrers dies tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels  comentaris que en Josep Guardiola va fer a la roda de premsa prèvia al partit de semifinals que el Barça havia de jugar amb el Real Madrid a l’estadi Santiago Bernabeu. De fet, tots hem sentit i hem vist com Josep Guardiola   deia textualment “en Mourinho és el puto amo de les rodes de premsa, és el seu terreny i sempre guanya. No s’hi pot competir”.

Personalment penso que Josep Guardiola va fer aquella roda de premsa no de forma acalorada sinó de forma acurada i on cada paraula estava pensada,  és a dir, res d’improvisació. Era el moment de fer-ho, el dia clau per enfrontar-se dialècticament a Mourinho i transmetre als seus jugadors força i coratge.

Crec que no va ser fruit del fet que en Guardiola perdés els nervis, en aquell moment res era sobtat sinó que era una roda de premsa programada i, per   tant, no era fruit de l’acalorament ni de la passió o de la ràbia sinó que aquella actuació estava preparada al detall i, amb total consciència, ell canviava l’estratègia.

Des de el meu punt de vista però es va equivocar perquè encara que li va sortir bé esportivament, la seva imatge utilitzant paraules i expressions com “el puto amo” no està a l’alçada d’una institució com el Futbol Club Barcelona ni d’un entrenador en qui s’emmirallen tant i tants joves. Una persona que habitualment projecta aquesta imatge d’humilitat, de respecte, de treball ben fet, de fer entendre i creure que amb paciència i esforç els resultats arriben, no pot, ni que sigui per un objectiu com la semifinal de la Champions, caure en el parany de Mourinho i parlar de forma grollera i poc elegant.

L’esport, ni que sigui el futbol, ha de mantenir unes formes, que lluny de l’enfrontament ens ajudin a tots a ser millors i els protagonistes, que són els jugadors i els entrenadors, han de tenir cura del que fan i com ho fan, perquè no només està en joc una competició, per important que sigui, sinó referents i valors per a la gent de tot un país.

                                                                                  Nil Susagna Pallé

“Si no la guanyem serem els millors del món, Si ho fem serem eterns”.

Ja era hora que acabés tanta humilitat i de fer penitènncia a les acusacions del senyor Mourinho (jo no el tutejaré). Ja era hora que algú el fes callar. Jose Mourinho sempre ha intentat crear un ambient de crispació a l’equip més fort i l’únic que el pot vèncer al camp, el Futbol Club Barcelona. Aquesta ha sigut sempre la seva filosofia de futbol. D’aquesta manera, Pep Guardiola ha “explotat” en la prèvia del partit contra l’etern rival. Ha dit les coses molt clares i sense cap mena de rancor. Fins i tot , i és el motiu pel qual s’està redactant aquest article, ha utilitzat l’adjectiu “puto” per definir, literalment Mourinho com el “puto amo d’aquesta sala”. Ell és “el puto jefe”.

Guardiola té arguments prou clars per tenir el privilegi de pronunciar aquestes paraules. L’entrenador blanc, ha intentat que aquest moment arribés i que Guardiola perdés els papers.

Formalment, les paraules de Guardiola no són apropiades ja que és exemple per a moltes generacions futures i , per tant, un nen no pot veure un home que tingui el timó del seu equip preferit pronunciï aquestes paraules malsonants. Però valoro molt més la capacitat de contraatac que ha tingut aquí el de Santpedor, que ha pronunciat aquestes paraules just abans de l’encontre entre els dos grans rivals. Tal i com el portuguès ha atacat quan ha volgut sense cap mena de criteri, Guardiola ha contraatacat quan més mal fa: abans del partit més important de la temporada. D’aquesta manera, el tècnic català trenca per complet els seus estereotips, motiva els seus jugadors i, sobretot, intenta desestabilitzar psicològicament el rival.

“Ha guanyat la Champions, li regalo, se la pot quedar. Però aquesta és la Champions de les càmeres. Ens veiem demà les 20:45 per disputar la Champions del futbol”. Clar, segur i concís. D’aquesta manera fa callar el tècnic portuguès, estimula els seus jugadors i desestabilitza els merengues acostumats a veure un Guardiola molt prudent i políticament correcte. Per tant, aquí trobem una justificació més que clara amb la utilització d’aquesta mena d’estratègia.

També em remeto a l’origen d’aquest cop de mal geni en els antics filòsofs d’Atenes. Molts d’ells argumentaven l’opció que hi hagués un petit geni maligne dins el nostre cos, el qual no podem evitar. D’aquesta manera, podem justificar també l’acció del tècnic blaugrana ja que utilitza aquest vocabulari i aquests cops de ràbia esporàdicament, a diferència de l’entrenador blanc que sempre està entrant en provocacions i en conflictes.

Així doncs, vull justificar les paraules de Pep Guardiola ja que han sigut utilitzades com a fi de contraatac i en un bon moment per desmuntar la psicologia i l’ambient de la semifinal, com a resposta a tota la temporada de crispació generada pel club de la capital, en la qual el conjunt català mai havia caigut. Guardiola tenia un guió pautat i per això diu les coses tan clares i sense cap mena de dubte ni de pausa. També ens podem basar en el “geni maligne” que navega per les nostres ments i que ningú pot amagar. Guardiola l’ha amagat durant dos o tres temporades fins l’altre dia, que era el millor dia per “explotar”. Tot i així, no podem oblidar que el futbol mou masses i que no és massa bo que els nens sentint de la boca del líder del seu gran equip  “ets el puto amo”. Però hem de separar el futbol de la vida. Com diu Guardiola: “ Ens veiem dema a els 20:45 al Bernabeu per disputar la Champions del futbol. La de les càmeres te la pots quedar, te la regalo.”

          Marc Martinez Martinoli

ENS HO HEM DE PRENDRE AMB IRONIA

 

Davant de la passada entrevista, més que polèmica, realitzada a Pep Guardiola després de les dures crítiques que li havia dirigit personalment José Mourinho, s’ha produït un aixecament en contra del vocabulari utilitzat pel míster, acusant-lo de ser vulgar i molt inadequat per a la situació comunicativa en què es trobava. Tot l’enrenou mediàtic que ha generat aquesta disputa ha estat el tema de conversa principal de la setmana, anteposant-lo a qualsevol informació referent al partit que s’havia de jugar poc després.

 

El punt central al voltant del qual ha girat a l’uníson tota l’expectació dels mitjans de comunicació ha estat la utilització, per part de Pep Guardiola, de l’expressió Mourinho és el puto amo. No, de les dràstiques acusacions de l’entrenador portuguès, res a dir. Potser els diaris han obviat aquest petit detall perquè ens hi té acostumats, vés a saber. El que està clar és que Guardiola s’ha equivocat, ha utilitzat un vocabulari inadequat, impropi, per sota del requerit en una transmissió d’abast mundial. Un error garrafal, un punt d’inflexió, una taca al seu brillant expedient com a entrenador del Barça. Qui sap, potser ara el jovent, davant de l’ aclamat perill, segons certs diaris, de veure’s influenciats pel seu vocabulari i prendre’l com a model a seguir, utilitzarà aquesta expressió en comptes de dir el millor. Ep, un moment, que no ho fan ja? No és una expressió col·loquial, utilitzada en molts àmbits i traslladada a tots els registres? Per als mitjans madrilenys, no. Per Catalunya, com a territori de parla catalana, sí. Per als periodistes esportius adoradors del Madrid, no; per als filòlegs catalans, sí. Però que els hem d’anar a dir nosaltres sobre els significats de les nostres expressions, el registre al qual pertanyen i la importància de la contextualització per tal d’entendre àmpliament el que s’ha dit? Són, tot plegat, minúcies, petits detalls sense importància, no? A Madrid tenen raó i aquí ja està tot dit. Com si discutíssim sobre la platja. És igual que nosaltres en tinguem i ells no, la sorra allà sempre serà més fina.

 

Poden omplir les portades que vulguin, vendre’n les còpies que desitgin, repetir-ho les vegades que els plagui, però no ens enganyaran. L’expressió parla per si sola: en Pep no ha dit que el Mourinho sigui puto ni amo, que no s’equivoquin. L’expressió ser el puto amo no és vulgar ni despectiva, significa ser el millor en alguna cosa. És curiós observar com queda de lluny de les interpretacions realitzades per periodistes desinformats, alguns amb més mala intenció que altres, dels diaris espanyols. Molt curiós.

Un merescut aplaudiment per als seus diaris i als seus programes d’informació esportiva, els únics capaços de sobredimensionar de tal manera una expressió fins al punt de canviar-ne el significat. M’agradaria saber quan l’expressió ser el qui té el control ha esdevingut despectiva. Perquè aquest és ni més ni menys el valor que dóna Guardiola a les seves paraules.

Agafant-nos a la norma, l’expressió, inicialment vulgar, ha patit una massiva utilització per part de grans sectors de parlants que ha provocat la seva normalització i acceptació com a expressió col·loquial. Inicialment, estava lligada a tendències oligàrquiques i caciquils, però ara ha esdevingut per sí mateixa una nova forma de dir el qui mana en sentit metafòric, el millor.

 

S’estan alimentant de la política de Mourinho. S’ho comencen a creure. Clar, com que és un clàssic més, no passa res si ens oblidem de la pilota, dels jugadors i del futbol en general; millor omplir portades amb una cita que, fora de context, pot resultar força polèmica. Així, si després perd el Madrid 0- 2 a casa seva, no serà una notícia tan rellevant. La seva nova política, no?

Ara bé, potser el que més decep després d’aquest fenomen massiu d’opinions contràries a Pep, després de la roda de premsa del dimarts, és que hi ha gent que s’ho creu. Massa gent que s’ho creu. Que si el Pep ha perdut l’elegància, que si on està l’educació. I la coherència, on us queda la coherència quan titlleu a un senyor d’impresentable per formular, sí que amb un pèl d’ironia, una expressió que us envolta a tot arreu on aneu i que utilitzeu feliçment en qualsevol àmbit comunicatiu?

 

Tant se val si, a més, aquesta expressió està doblement massificada a Catalunya gràcies al Puyol de Crackòvia i a la celebració del gol d’ Iniesta des de RAC1, en què els comentaristes  van utilitzar aquesta expressió per anomenar-lo. Quan ho veu mitja Catalunya, inclosos nens i joves, no té importància. Ara bé, s’hi ho diu el Guardiola, és un insult horrible mereixedor de posar fi a la seva carrera. Ara el Pep és una mala persona. Lògica elemental, amb denominació d’origen a Madrid.

Ens ho hem de prendre amb ironia. Que volen treure de context tot el que puguin, cap problema. Nosaltres estem per sobre d’això. Ara, si ens toquen al Pep, saltem, així com ho va fer ell, tan educat com sempre, que diguin el que vulguin, quan en José Mourinho es va posar amb ell i amb els seus jugadors.

 

Sempre hi ha gent disposada a veure el món al revés. Si així es creuen millors, deixem-los que visquin en la feliç ignorància.

 

Anna Martínez Vidal